Sant Martí de Palafrugell - 10 matí - Santa Maria dels Turers de Banyoles – 4 tarda
El POEMA DE LA DONA FORTA (Pr 31, 10 - 31 ) ens ha dibuixat el perfil de la dona creient, d’aquella manera femenina de fer i saber estar bíblica que s’arrela en la confiança en el Senyor, oferint un estil, una manera de fer capaç d’afrontar dificultats de tota mena, situacions complexes i dures, sense regatejar generositat, esforç, tendresa.
Quantes dones fortes hem acomiadat i encomanat en mans de Déu des del més profund agraïment! Mares de família, dones d’Església (catequistes, voluntàries de Caritas, col·laboradores parroquials de tota mena...), mares de capellans, dones generoses i compromeses que han contribuït com ningú a construir el nostre poble i la nostra Església, seguint el rastre d’aquelles dones que acompanyaren i serviren Jesús i els seus deixebles, i, entre les que més, Maria de Natzaret, la Mare del Senyor, Reina dels Àngels i dels sants.
Aquest darrer segle ha estat un segle especialment dur i complex. I en aquest context, com a tantes dones fortes, a la mare li ha tocat situar-s’hi sense atemorir-se, com a testimoni i víctima d’una guerra cruel i d’altres dues amb repercussions ben properes; testimoni i víctima d’enfrontaments fratricides; testimoni i víctima d’odis foscos i cruels, més propers o llunyans, testimoni i víctima de situacions injustes i doloroses... La clau del seu tarannà sempre animós cal cercar-la en una profunda espiritualitat cristiana tenyida de simpàtics tons de franciscanisme naïf i expressada en el seu amor al Senyor, a la Mare de Déu, a l’Església i als seus pastors, a la família en el sentit més ampli possible, a Banyoles on ha viscut, al seu estimat Empordà que l’ha vist néixer i morir.
Amb llàgrimes als ulls i amb goig al cor, avui toca acomiadar-nos i encomanar al Bon Déu la mare Marina, agraint el seu pas entre nosaltres i, especialment, el do de la vida i de la fe.
El bucòlic i poètic episodi pasqual de l’evangeli que hem proclamat (Jo 21, 1 – 14) sintetitza bellament allò que ha alimentat la vida de la mare i que ella s’ha esforçat a trametre’ns: navegar en el mar del món des de la nau de l’Església, la nau de Pere (tan diferent de la nau del sinistre Caront), trencar pors i incomprensions a la més mínima indicació del deixeble més anònim, despullar-se de pretensions humanes, revestir-se de fe i d’esperança, no pas per llançar-se en la fosca Estígia sinó per immergir-se en la transparència reviscolant dels braços de Déu, nedar amb delit cap a la platja on ens espera el Senyor Ressuscitat, l’Amic que ens escalfa plegats amb la brasa del seu Amor, que ens convida a compartir una bona graellada de goig, de pau, de vida...
I una dona que segueix el rastre d’amor que brolla del Cor obert del Senyor, fàcilment esdevé patrimoni de tots els que l’han coneguda, més directament o més indirectament. No és res d’estrany que els qui hem tingut el goig de ser els seus fills sovint hàgim volgut competir en fer-nos amb el seu afecte i amb la seva proximitat. Ara, en un nou retrobament, el repte serà continuar teixint la vida fent honor a tal mare i, sobretot, fent honor a la fe i a l’Esperit que l’han alimentada.
Acabem amb una carta de comiat tramesa per un dels seus fills, no pas fill de sang, sinó d’un fill que també s’ha alimentat de l’afecte que ha eixarreït el cos de la mare, un fill a qui no li ha esta possible compartir la pregària, el goig i la pau en aquesta celebració cristiana:
Entrades
