divendres, 30 de maig del 2008

En Tià...

Com que ara mateix em costa molt inspirar-me, reprodueixo un escrit molt maco del company Lluís sobre en Tià:

"En Sebastà Salellas ens ha deixat aquest matí. Aquesta és una mort d'aquelles dures; d'aquelles que et fan dir 'òstia, que bèstia que és la vida'. No tenia cap edat, tampoc... Aquesta mort fa mal. Crec que era una persona honesta i coherent, un lluitador infatigable (literalment, infatigable), que havia fet de l'advocacia una art de lluita. Una art al servei de la seva gent. Perdre en Tià significa veure's orfe d'una persona sàvia, de la qual jo -com molts- hem descobert el caràcter absolutament irrenunciable que tenen els drets i els principis. En aquesta època de relativisime, on qui dia passa, any empeny, en Tià plantava cara. No ho feia des d'una militància cridanera. Ho feia des d'un caràcter bonomiós i plàcid, amb la seguretat d'unes conviccions de ciment armat. Una de les coses més agradables d'en Tià: La naturalitat amb la qual plantejava coses que a tu et semblaven una gosadia. I a vegades - sovint - ho feia des del Dret. Era la seva arma particular, en la qual, no cal ni dir-ho, excel·lia.

A aquestes alçades de la vida, que l'identifiquessin com l'advocat de "les causes perdudes" havia de ser una satisfacció tan gran ! En to condescendent alguns en diuen "les causes perdudes". Però per en Tià no ho eren: eren les causes que ell volia que guanyessin el futur. Quantes vegades l'hem arribat a dur de 'bolos', de xerrada en xerrada... Quantes vegades l'havíem despertat de nit per anunciar-li no-sé-quina detenció... Ell sempre hi era.


Al llarg dels darrers anys he conegut un advocat exemplar, eficaç, sorprenent, a vegades teatral i cerimoniós. Un advocat que també ens podia fer patir: Es reservava el darrer moment, a les nou del matí tot fent el cafè, per mirar-se 'com estava la cosa' i decidir com ho faria anar. Els resultats solien ser immillorables. I a vegades, cal dir, no li posàvem gens fàcil. Quan l'anàvem a veure al despatx tot era senzill; o almenys feia que ho semblés. Mig reia entre la barba i tu et grataves el cap pensant que amb gent tant potent com ell, en cada àmbit, això ja ho tindríem tot guanyat. Jo ho tinc ben clar: en Sebastià Salellas ha estat un dels imprescindibles, d'aquells que ha lluitat tota la seva vida."


La darrera vegada que el vaig veure, va ser a Madrid, davant del jutge de l'audiència nacional Grande-Marlaska.


Gràcies per fer-me costat.