dimarts, 15 de gener del 2008

Quina Mona!

Devia tenir un mes i mig o dos mesos escassos quan va arribar a casa.

Es veu que un ésser salvatge i totalment menyspreable l'havia llençada, potser sense ni molestar-se a baixar del cotxe, al mig d'una bardissa que hi ha al costat del magatzem de casa.

Un diumenge al vespre, a mitjans de juliol, mentre estava condaïnt el bestiar, en Josep ("Barretina") va sentir un grinyol feble al mig d'una bardissa. Sense pensar-ho dues vegades, s'hi va ficar, i va quedar ben esgarrinxat (per variar!) i d'allà en va treure una petita boleta de pèl que, tot i ser a ple estiu, tenia fred, gana i mal en una pota.

De seguida em van trucar... "vine que tenim un regal per tu..." I jo, que de seguida em vaig ensumar alguna cosa, encara no havia penjat el telèfon, que ja era al cotxe camí a Can Teixidor del Terme refugi dels animals desemparats...

"Pobreta! i, ara, què?!..."

Res, que la primera nit la va passar a Mas Usall. El pobre Nâzgul no sabia què fer ni com posar-s'hi: Què devia ser aquella coseta peluda que es pixava a tots els racons, li mossegava la pota i la cua (bé el cuot!) i que menjava al seu plat?? Quina nit que vam passar tots plegats!

L'endemà, la vaig dur al veterinari i la vam fitxar, i és clar, l'havíem de batejar!
Raça: no gaire clara, potser entre mastí i gos d'atura.
Color: tot estrany, marró, una mica tigrat.
Pèl: llarg i ondulat, també estrany.

MONA, així li diré, és com una mona peluda!

Ara ja ha crescut una mica, i s'ha fet molt bonica i és molt obedient. Hi havia qui deia que era lletja, jo sempre l'he trobat maca, però ara ho és més.

Aquesta és la Mona.

1 comentari:

Tiri ha dit...

Tot i que no m'hi faig gaire amb la Mona, es una gossa que cara dia m'agrada més, encara que no retiri a ningú. No m'estrenyaria que algun dia arrivi a ser una bona companya per trescar les nostres montanyes.