Matar la truja...!

A Can Teixidor fa cosa d'uns quatre anys que hem recuperat la tradició de matar el porc o la truja, en aquest cas. I perquè una truja? Doncs perquè diu que és més bona, a més, no hi ha perill que "senti", o que "porquegi", si no és capat o no s'ha capat bé. I és veritat, jo també penso que és més bona.

 

Però, és clar, algun inconvenient hi hauria d'haver! Si la truja va "alta", no es pot matar. Es veu que no va bé, que quan la truja "va", la carn no surt bona, o es fa malbé o alguna cosa per l'estil.

O sigui, que a can Teixidor, no hem pogut matar la truja aquest cap de setmana perquè va "alta". Bé, ens haurem d'esperar a veure què fa la setmana que ve, no fos cas que torni a "anar"...

Ens trepitxen el sembrat!!!

Avui, en Barretina està molt enfadat, resulta que s'ha celebrat el Sant Antoni al poble veí de Serinyà, doncs es veu que hi ha gent de Banyoles que hi ha anat amb els seus cavalls per seguir la tradició de beneïr-los i animar una mica més la festa, amb aquestes que alguns poca-soltes, perquè no se'ls pot anomenar de cap altra manera, en el camí, d'anada primer i de tornada després, no se'ls ha acudit res més que retallar camí, per no fer tanta marrada, pel mig d'un dels camps que aquesta setmana va acabar de sembrar.

Com podeu comprendre n'hi ha per emprenyar-se de debò, no és la meva intenció criminalitzar a les persones que els agrada passejar amb cavall, a mi també m'agrada, però alguns d'aquests individus es creuen que poden passar pel cim dels camps com si tot fossin camins, sense respectar res ni ningú. En aquest cas tenen un camí, fent una volta d'uns cinc minuts a peu, però no, els senyors havien de passar pel sembrat!!! Quins collons!!!

Ara en Barretina diu, i amb raó, que pel Sant Antoni de Banyoles, si no surten aquest cràpules i com a mínim demanen disculpes, a Can Teixidor no es repartiran bunyols ni coca, ni vi, ni aigua, ni res que aquí no hi ha res a celebrar, què s'han cregut, encara seríem cornuts i a pagar el beure!

Quina Mona!

Devia tenir un mes i mig o dos mesos escassos quan va arribar a casa.

Es veu que un ésser salvatge i totalment menyspreable l'havia llençada, potser sense ni molestar-se a baixar del cotxe, al mig d'una bardissa que hi ha al costat del magatzem de casa.

Un diumenge al vespre, a mitjans de juliol, mentre estava condaïnt el bestiar, en Josep ("Barretina") va sentir un grinyol feble al mig d'una bardissa. Sense pensar-ho dues vegades, s'hi va ficar, i va quedar ben esgarrinxat (per variar!) i d'allà en va treure una petita boleta de pèl que, tot i ser a ple estiu, tenia fred, gana i mal en una pota.

De seguida em van trucar... "vine que tenim un regal per tu..." I jo, que de seguida em vaig ensumar alguna cosa, encara no havia penjat el telèfon, que ja era al cotxe camí a Can Teixidor del Terme refugi dels animals desemparats...

"Pobreta! i, ara, què?!..."

Res, que la primera nit la va passar a Mas Usall. El pobre Nâzgul no sabia què fer ni com posar-s'hi: Què devia ser aquella coseta peluda que es pixava a tots els racons, li mossegava la pota i la cua (bé el cuot!) i que menjava al seu plat?? Quina nit que vam passar tots plegats!

L'endemà, la vaig dur al veterinari i la vam fitxar, i és clar, l'havíem de batejar!
Raça: no gaire clara, potser entre mastí i gos d'atura.
Color: tot estrany, marró, una mica tigrat.
Pèl: llarg i ondulat, també estrany.

MONA, així li diré, és com una mona peluda!

Ara ja ha crescut una mica, i s'ha fet molt bonica i és molt obedient. Hi havia qui deia que era lletja, jo sempre l'he trobat maca, però ara ho és més.

Aquesta és la Mona.

ENLLOC COM A CASA...

Els coloms no es deixen enxampar. Mira que són empipadors! Es mengen el pinso dels ànecs i de les oques i de les gallines i dels gossos... són pitjors que rates!

En canvi els ànecs...

De tant en tant, una ànega collverd que ve a criar al rec de can Teixidor, perd els seus petits. Se li escampen i la meitat li marxen rec avall, la corrent se’ls emporta fins ves a saber on, i ella prou que hi va tot darrere per salvar-los, però sempre n’hi ha que queden encantats i, si no els agaféssim, serien aliment de les garses o de les rates grosses i lletges que corren pels recs de Banyoles.

Avui en Barretina volia deixar-ne marxar un parell de ben macos cap al rec, deixar-los lliures. Encara no havia passat una hora... els dos ànecs eren a la porta del galliner que volien entrar! Qualsevol se’n va a plantar cara a les ratotes i als incívics que llencen merda als recs, podent campar per can Teixidor lliurement i on no hi falta mai menjar i un bon jaç per dormir-hi, a recés de les glaçades i altres bèsties.

És ben bé que enlloc s’hi està com a casa!

Va de barretines

Si la família continua fent propaganda de les barretines, m'hauré de plantejar de posar una petita "seu barretinaire" o sucursal de la fàbrica que les fa.

Ja n'he subministrat forces, i la veritat és que no em fa res contribuir a difondre l'ús i costum d'aquesta peça d'abric tant nostra i tant representativa del nostre país, però pot ser hauríem de tenir una llibreta de comandes i comprar-les de tres en tres o (tan de bo) de deu en deu.

A la botiga que me les venen es pensen que estem sonats, la gent només les compra per fer pessebres vivents o pastorets, i els he de dir que són encàrrecs, que els homes de la família en fan servir i ara ja s'encomana als amics i coneguts.

Ahir mateix em va trucar en Bernat (treballa al despatx d'en Camps) per saber a on les compro, que en necessitava una. Al cotxe n'hi tinc una de petita, per encàrrec d'en Ferri, i també la que he de regalar a en Ferriol petit, perquè la pugui estrenar aviat.

Tot sigui dit, que en general la gent aplaudeix el fet que es torni a fer ús de la barretina, però ho troben una mica estrafolari. Si els dius que és per anar a muntanya i que va molt bé perquè abriga, ja no ho troben tan estrany.

Abans, les barretines es feien de llana. Les últimes les vaig trobar a la cooperativa de la Vall d'en Bas, ficades dins d'una capsa de cartó tacada i empolsada. Les tenien d'oferta, segurament eren les últimes que es van fer en algun taller de la Garrotxa i que possiblement va tancar perquè les peces que fabricaven ja no tenien sortida. Més ni haguessin hagut!, les hauria comprat totes.

Ara les fan amb teixits més moderns, que abriguen, es poden rentar i no piquen. Pel que sé, a Olot les fabrica una empresa que exporta a nivell mundial i que fins hi tot fabrica mitjons per a reconegudes marques de roba d'esport.

Doncs a veure si entre tots, aconseguim que també exportin la barretina, o com a mínim n'arribin a moltes més botigues de totes les comarques del Països Catalans.

Assumpta
Distribuïdora oficial de barretines, al Pla de l'Estany

EL CAMP DE LES PERDIUS

Peti qui peti, plogui o no, en Barretina va acabar de sembrar tot el camp de les perdius. Ahir, sota els aproximadament 40 litres d’aigua que van caure, ell, marrà, ho va acabar. Ara no sé exactament quants ànecs corren per la casa (un dia d’aquests faré inventari), però quan va arribar, entrant a fosc, en barretina era com un més (d’ànec, vull dir). Va arribar ben xop!

 

En definitiva, ara ja pot ploure que el camp de les perdius ja és del tot sembrat.

COMENÇA LA SEMBRA...

Avui, en Barretina, ha començat a sembrar. Sembla estrany, però tants de dies esperant que plogui, i ara diu que li aniria bé que no plogui fins que ho tingui tot sembrat!

A pagès, ja se sap... mai plou al gust de tothom.

 

Tot just ha pogut sembrar un camp. De civada.