dimecres, 28 de gener del 2009

Aturem el mobing rural, les vaques porten esquetlla i la merda fa pudor, i què?

Fa uns dies, vaig tenir un làpsus. Per un moment em vaig pensar que era el dia de sants innocents i que la notícia que estaven donant per la tele no era més que una broma pesada. 
Però no. Resulta que era ben cert!

Un ramader de Llanars (Camprodon), s'ha vist obligat a "silenciar" les esquetlles dels seus cavalls per posar fre a les pressions rebudes pels "urbanites" que van a passar els caps de setmana i a fer turisme rural.

Què espereu? Un parc temàtic?? Doncs no senyors, no. Els nostres pobles no es poden ajustar al vostre caprici. Tota la vida que les vaques i cavalls han portat esquetlla, les campanes de les esglésies ens han indicat l'hora i ens han mantingut al dia de les defuncions, batejos i casaments, i els fems sempre han fet pudor, o és que la vostra merda fa olor de roses??

Acabo d'assabentar-me d'una protesta que es farà aquest cap de setmana a Camprodon, precisament en contra d'aquestes pressions.

Jo hi penso assistir, i tu?

DEFENSEM EL NOSTRE TERRITORI

Perquè el territori no és només el terra que trepitgem sinó també els conreus, els camins, les activitats econòmiques a què ens dediquem, els costums i les tradicions.

Perquè no es poden tallar els camins de tota la vida.

Perquè les esquelles formen part de la banda sonora del nostre país.

Perquè un poble no és un paradís fet a mida per a l'estiueig.

Perquè no volem que esdevingui realitat la frase: "De fora vingueren i de casa ens tragueren".

Perquè no volem perdre aquelles característiques que ens fan singulars i únics.

Perquè hi vivim i en formem part... CAL QUE EL DEFENSEM.

VINE A FER SONAR LA TEVA ESQUELLA !

A les 18h, del Dissabte dia 31 de gener al FRAXANET de Camprodon. 

Els 70 primers de venir tindràn esquella i s'acabarà amb carn i vi a Llanars.

divendres, 23 de gener del 2009

Visita a Núria

Ben cofois, hem volgut anar passar el dia a la neu amb els nens: que toquin neu. I pensant que amb el cremallera disfrutarien, hem decidit anar a Núria. Com sempre, l'entorn és preciós. Totes aquelles muntanyes, ara ben blanques... Llàstima que estigui tant ple de gent, tant ple de xaves. Ja ho entenc, perquè aquesta gent, d'alguna manera també volen disfrutar de la natura. Hem sentit el comentari d'un noi dins el cremallera: "collons, "que maco eh! i això només a una hora i mitja de barcelona!!" el tiu al·lucinant: a una hora i mitja i prou!! "a veure qui ho té això!" ha dit. I realment, penses com ho valora aquest... i com ho valorem nosaltres que ho tenim tant a prop... Només espero que en Patllari i en Ferriol siguin més grans i poguem esquivar tot aquesta gent que viuen "a una hora i mitja" d'aquesta meravella que és casa nostra!!

I per un dia, hem fet com ells: hem anat a tocar neu!

Collell

dijous, 22 de gener del 2009

Matar Porc II

Avui m’he vist amb cor d’explicar una mica la matança del porc, no és que em faci cosa, però amb la poca feina, tinc una miqueta de temps.

Aquest any ens hem espavilat una mica, ja que normalment fins a finals de gener o febrer, no ens animàvem. Jo m’havia posat com a objectiu matar abans de Nadal, i no m’ha faltat gaire, l’hem mort el primer dissabte de l’any, entre el naixement de l’Anna i l’excursió a l’altra costat de món de la família Camps i Brugada, la cosa s’ha allargat una miqueta. A més, el dissabte anterior, ja volíem matar però la truja anava moguda i no la podíem matar.

Finalment, doncs, aquest cap de setmana la truja “ja no s’ha mogut”, com diu en Pol, i l’hem pogut sacrificar, ens hem aixecat aviat, i cap a les vuit ja ho teníem tot preparat per anar a can Lura, que és on ens han pujat l’animal. A 2/4 de 9 ja l’havíem sacrificat, i la primera feina ha estat recollir una mica de sang per fer les botifarres negres. Mentre es dessagna, s’ha d’anar remenant la sang per treure’n els “filets”, que fan que la sang es coaguli, si no treu la sang es fa malbé i no es pot fer servir per les botifarres; aquets “filets”, si es fregeixen amb una miqueta de sal i pebre, són una menja exquisida per esmorzar.

El següent pas consisteix en cremar, rascar i netejar la pell del pobre difunt. Avui dia es fa amb un bufador de gas butà, i queda molt net i polit. Per temps, aquesta feina es feia cobrint el porc amb branques d’argelagues i encenent-les. Es renta ben net amb aigua i ja es fan les primeres disseccions, tallant els quatre peus i buidant les orelles. A partir d’aquí hi ha dues opcions: una és posar el porc de bocaterrós damunt la taula, per obrir-lo per l’esquena, tal com es feia tradicionalment; la segona passa per penjar l’animal, amb la pala del tractor, tal com si fos l’escorxador i obrir-lo en canal. Aquesta opció sembla més industrial i el porc s’obre per la panxa, però resulta molt pràctica i neta.

Optem per la segona, que és com li agrada al matador, primer es treu el cap i en poca estona tenim l’animal obert de dalt a baix pel ventre, amb la tripa fora, la mantellina, el sagí, el cor amb la perdiu (pulmons), els ronyons, que estan enganxats amb la budellada. S’ha d’anar amb compte amb la bufeta de l’orina i el fel que embruten i donen mal gust a la carn, i a les femelles s’ha de treure la matriu, que no s’aprofita, i amb els mascles s’han de treure els testicles i el “pixaner” . També s’ha de treure el fetge, que emboliquem amb la mantellina i es penja, no hi ha res com el fetge fresc fregit amb el greix de la mantellina. Durant aquest procés es treuen petites mostres del fetge, del pernil i del clatell, que es porten al veterinari per comprovar que no hi ha triquinosi. Un cop fetes les canals, ja podem pesar l’animal. En la pesada s’inclou l’espinada, el cap i les dues meitats del porc, la resta no es pesa. D’aquí, a Can Teixidor.

El següent pas, i molt important, consisteix en fer un bon esmorzar, sense pressa. Això nomes té per finalitat deixar que la carn es refredi per poder-la treballar millor. L’estenem damunt les taules de manera que es refredi ràpidament; les baixes temperatures hi ajuden molt, l’ideal seria matar el porc el dia anterior i així al matí ja tindríem la carn ben freda, però de moment ho fem així i també va bé. Un cop esmorzats, i tertuliats, comença la feina de debò. Es comença per desfer els pernils, les espatlles, treure els lloms, els filets, separar la carn del greix, treure les ventresques, separar les connes i escalfar l’aigua del perol per posar-hi la carn de perol, quant sigui el moment. A mida que es separen les peces es van classificant per fer-ne l’ús corresponent. Quant tenim l’aigua a punt de bullir hi posem, dins una saca de malla, la carn de perol, estòmac, cor, perdiu, ronyons, careta i el cap, les connes i totes les parts gelatinoses. Per altra part es tallen els lloms i es pengen enters, junt amb les peces extretes dels pernils, que no salarem. També es pot separar la ventresca que guardarem per assecar. Un cop tretes aquestes peces ja podem desmuntar el costellam i desfer-lo per treure tota la carn possible. Una part es pot guardar per salar o fer-ne costelló per l’arròs o altres cuinats. Per una altra part es van escurant els ossos i es tria la carn per fer llonganisses i fuets. També es separa el greix per treure’n la grassa i fer greixons. Quant es tenen tots aquets processos enllestits o arriats ja podem deixar la carn ben estesa i escampada per deixar que es refredi més i ja podrem anar a dinar.

Havent dinat cal anar per feina i començar a trinxar els diferents tipus de carn. Comencem per la carn de perol que, encara calenta, trinxarem el més aviat possible. També trinxarem la carn magra i la que, no essent tant magra de greix, farem servir per fer els fuets. Un cop fet això començarem a preparar la barreja per les botifarres de perol i les botifarres negres o de sang, la proporció de sal i pebre sempre és la mateixa per tot l’embotit : 20gr. de salt i 4gr. de pebre per kg de carn (amb la llonganissa s’hi pot posar una miqueta més de pebre, 5gr.), amb les botifarres negres s’hi posa també la sang i ja es pot començar a embotir la carn. Comencem per aquestes ultimes, i les de perol. Les botifarres negres s’han de posar a coure durant tres hores, les de perol i les negres primes, només s’han d’escaldar i ja estant apunt per penjar. Després es pot anar preparant i embotint les botifarres vermelles (a Olot en diuen llonganicetes), les llonganisses i els fuets. Mentre tot això passa, algú fa el preparat per als lloms, que un cop tallats a mida es freguen amb una barreja de sal i pebre i es posen a macerar dins un cossi gros. També s’hi tira un raig de conyac de cuina, al vespre els girarem i l’endemà es podran embotir. Quantes més hores estiguin macerant millor, si poden hi haurien d’estar entre 24 i 48h. Amb aquesta carn també hi podem posar la ventresca, que d’aquesta manera queda molt bona.

Ah! La botifarra dolça, que me’n descuidava! S’agafa carn de la de fer llonganissa, s’hi posa la pela ratllada d’una llimona i un kg de sucre per kg de carn, es barreja i ja tenim la llaminadura, Aquest any no hi varem posar tot el sucre que tocava i han quedat fluixetes. Un cop fetes totes aquestes feines ja podem anar a dormir que segurament estarem rebentats i l’endemà ja penjarem tot l’embotit que farà un pet de goig que no vegis.

Segurament hi ha moltes coses i processos que podria haver afegit, però penso que ja m’he enrotllat massa, i he intentat sintetitzar una mica el procés. Dins la matança del porc s’hi duen a terme moltes feines i en surten molts cuinats i preparats que poden variar molt, depenent de cada casa i lloc, posem per cas la botifarra de fetge, la blanca, el xoric, el patè de fetge, la botifarra de llengua, cuinats com els ronyons, la carn de perol, la sang i perdiu, els ossos d’espinada, tastets de carn amanida..., també he deixat de banda el procés del budellam, sempre queden coses per explicar i ja hi haurà altres ocasions.

Salut i que aprofiti.

Tiri

dilluns, 19 de gener del 2009

Els tresors de can Teixidor

Aquests son els autèntics tresors de Can Teixidor, deixeu que ens caigui
una miqueta la baba, que no n'hi ha per menys.
Els més petits i els que més manen, els que fan el que volen amb la barba de
l'avi i estiren la cua a la Nana, son els que esveren el galliner els que
fan petons de cel i els que es fan notar més quant fem una festa, son
capaços de condicionar qualsevol celebració, feina o excursió, amb ells o
sense ells, els hem de tenir sempre presents en el dia a dia.
En Pol, en Patllari, en Ferriol i l'Aniol son els quatre bordegassos, i la
més petitona, de moment, l'Anna, a veure si els podrà posar a ratlla, que
les dones sempre marquen les normes.

dimarts, 6 de gener del 2009

Matar Porc!

Avui la Nuri m’ha ventat crits, m’ha dit que a veure què espero per explicar la matança del porc.

Te raó, aquest dissabte passat varem matar porc a can Teixidor, i la veritat és que no he tingut ni un moment per posar-me a descriure una tradició que hem recuperat els últims anys. Ara, en un atac de nostàlgia, aprofito uns minuts per fer un petit comentari.

            Fa cinc o sis  anys que es mata porc a can Teixidor. Quan jo era petit, recordo que cada any, a l’hivern, venien a casa els germans de la meva mara, la Carme. Els porcs eren els que s’havien criat al mas. Amb el consentiment del l’avi Pere, en Barretina pujava un parell de porcs, que a mes de gener o febrer, eren matadors.

Recordo al tiu Celso, al tiu Ramiro, el tiu Antoniu, la tia Lurdes, la tia Lisa, el tiu Paquito, la tia Marga, i els nostres cosins, en Jordi, la Lourdes, la Isabel i la Fina. No sempre venien tots, es clar, però alguna vegada ens havíem ajuntat tots, i no vegis quina festa!! Hi havia feina tot el dia, i una miqueta més. Llavors matàvem dos porcs, com a mínim, i la mainada ens passàvem el dia fent una miqueta de tot menys ajudar gaire. Jugàvem a fora i de tant en tant, entràvem i provàvem els ganivets que corrien per damunt les taules com joguines, encara no entenc com mai varem prendre mal de debò. Recordo encara, com alguns anys havíem fet la matança a Figueroles, a la casa que tenien llogada el tiu Ramiro i la tia Margarita. Per mi són records agradables que fan de la nostra infantesa una època deliciosa, plena de moments inoblidables i entranyables.

            Avui la matança és per mi un dia intens de treball, companyonia i col·laboració, amb moments màgics i divertidíssims, de discussions amb la tia Lourdes i la tia Lisa sobre la quantitat de pebre i sal que cal posar a la carn per fer els respectius embotits, sempre arribem a la conclusió que s’han de fer “tastets”, és l’única manera de fer que estiguin contentes i posar-nos d’acord sobre cada producte. Mentre fem trossets de la carn i anem fent la tria del magre i el greix, desmuntant les connes i triant els lloms, els comentaris transcorren amb alegria, el Barça, el Madrid, la política, els parents, els malalts, els morts... i la feina avança amb tranquil·litat i un cert desordre controlat que fa de la feina una festa. Al començament sembla que amb tot el dia no en farem prou per deixar-ho enllestit, però això no amoïna a ningú i cadascú fa allò que pot o allò que li surt de manera que, amb més bona voluntat que ofici, tota la feina s’acompleix en el termini previst, i nomes es deixen quatre cosetes per l’endemà. Sort tenim que el tiu Antoniu ens dona aquests cop de mà, sense el seu bon ofici, no podríem acomplir amb la tramesa.

Ara, espero agafar el relleu, l’Antoniu es fa gran i cada cop li resulta més difícil fer aquesta feina feixuga, i, tot sigui dit, portar la batuta costa, la feina no és fàcil tot i la seva gran destresa i ofici. L’any que ve, també el convidarem a venir, però si pot ser i ell es deixa, per fer una mica més d’espectador i comentarista, que no pas per treballar, tot i que sempre són benvingudes unes mans expertes com les seues. Aquest any cal agrair la participació especial de la Núria, que per un interès purament laboral, és biòloga i treballa en un laboratori on experimenten amb carn de porcí, volia veure de primera mà tot el procés tradicional de la matança del porc.

Ara només em queda participar de dues o tres matances més durant aquest any i assimilar tot el que he aprés rere el tiu Antoniu, a veure si l’any que ve i amb l’ajut dels meus cunyats i germanes, podem mantenir una tradició tan nostrada com “La Matança del Porc” malgrat les lleis restrictives i ridícules del nostre país.