Herois

             Avui, em sento com un heroi, no he fet res d’especial, però el fet d’aconseguir en només quatre dies laborals, completar tots els tràmits per fer que l’Anna sigui una persona legal, amb tots els seus inconvenients i avantatges, m’ha fet sentir com l’Asterix el Gal a Roma, on en algun moment de l’historia s’enfronta a la maquinaria buròcrata de l’opressor i, tot i que la seva poció màgica no té cap efecte sobre els funcionaris, en surt airós.

            Per començar, hi ha tràmits que no comprenc, quant sol·licites la baixa per maternitat, et demanen els rebuts d’autònoms, que passa, no ho saben que ja has pagat? I si ho saben, per que els consta a l’ordinador, que jo ho vaig veure, per que t’obliguen a anar a una oficina de “La Caixa”, en el meu cas és “La Caixa”, a buscar una copia del rebut, si ja saben que està pagat? Per que a les diferents administracions et demanen repetidament fotocopies i originals del DNI espanyol? Que no en tenen prou amb el maleït numero? De que serveix tenir un famós numero de DNI, si després, per cada tràmit i administrador, hi ha un numero diferent i has de portar la famosa fotocopia compulsada? I al registre civil, per llogar-hi cadires, si per alguna raó al DNI d’un dels pares no hi consta la mateixa adreça, et demanen que portis un certificat d’empadronament, el certificat de matrimoni o el llibre de família que et varen fer ells, no serveix per res, a més a Banyoles fan les inscripcions en castellà, “per que ho diu la llei”, (jo no sé que hi diu la llei) els noms propis encara els respecten, moltes gracies. Una altra, si la criatura no estigués enregistrada a la seguretat social i amb beneficiari d’un dels pares (no sé per que serveix) i (Deu no ho vulgui) la criatura patís alguna malaltia, la deixarien sense atenció només per que no l’han apuntada a la llista? En la meva opinió, si els pares paguen, els fills haurien de tenir assistència universal, no?.

             Per sort a aquest país tenim uns ajuts “increïbles” que ens equiparen a Europa, i ens ajuden a pujar els nostres fills fins a la majoria d’edat, que com tothom sap, és als tres anys, ja que després ja son grans, i es guanyen la vida i fins i tot ajuden als pares a mantenir la família i als nous germans i germanes que pugen amb força i empenta. Sense anar més lluny, en Pol, el meu primogènit, quant va fer els quatre anys ja sabia escriure el seu nom, tota una llicenciatura, i per aquest motiu li vaig regalar una fabulosa espasa de plàstic, “l’espasa de quatre anys”, amb ella s’ha convertit amb un valent St. Jordi que cada setmana mata tres o quatre Dracs, activitat molt lucrativa que ajuda a tirar la família endavant. Sort n’hi ha, per que si no, no se pas com ho faríem, que el transport està molt malament, però això ja és una altra historia...

Autèntics herois, no us sembla?

Ui!! que em descuido de trucar al Caprabo, que aquets si que ajuden, tot hi que ho fan amb afins comercials tot ajut es ben vingut, gracies.